Categorías: educació

Jordi Riera reclama respostes estructurals davant la pobresa infantil

La pobresa infantil continua sent un dels principals problemes estructurals d’Espanya. Malgrat els avenços econòmics i socials de les darreres dècades, milers de nens i nenes continuen creixent en condicions que limiten les seves oportunitats de futur. Parlem amb Jordi Riera, director científic del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa”, sobre les conseqüències d’aquesta desigualtat, la importància d’intervenir des dels primers anys de vida i la necessitat d’impulsar un projecte de país per combatre-la.

Segons l’Enquesta de condicions de vida de l’INE, 1 de cada 3 menors de 16 anys (33,9 %) estava el 2025 en risc de pobresa o exclusió social a Espanya, davant del 25,7 % de la població en general. Per què un país com Espanya manté una xifra tan elevada?

Espanya se situa entre els països de la Unió Europea amb pitjors indicadors de pobresa: 1 de cada 4 persones, uns 12,5 milions, està en risc de pobresa o exclusió social. Aquesta realitat afecta amb una intensitat especial la infància: 1 de cada 3 menors es troba en risc de pobresa o exclusió social.

El més preocupant és que aquestes xifres amb prou feines han variat en els darrers 15 o 20 anys. Podríem pensar que la pobresa respon a esdeveniments puntuals, com les crisis econòmiques o els moviments de població. Però Espanya ha passat per moments de més i menys prosperitat sense que aquests indicadors hagin canviat substancialment. Això indica que ens trobem davant d’una realitat cronificada que requereix respostes estructurals.

Com influeix el codi postal en el risc de pobresa infantil i en les oportunitats de futur?

El codi postal condiciona molt més el desenvolupament i la trajectòria educativa d’un nen o una nena que el seu codi genètic. Determina aspectes fonamentals del seu entorn familiar, les seves condicions d’habitatge i les seves oportunitats culturals i educatives.

«La pobresa infantil és una realitat cronificada que requereix respostes estructurals.»

Tanmateix, l’article 1 de la Constitució defineix Espanya com un Estat social i democràtic de dret. I això significa que ha de vetllar per la igualtat d’oportunitats i la justícia social, compensant com més aviat millor aquest desavantatge inicial.

Quan parlem de pobresa infantil a Espanya, què significa en la vida quotidiana d’un menor?

Parlem de famílies amb ingressos insuficients o molt inestables a les quals, després de pagar l’habitatge, amb prou feines els queda per cobrir necessitats tan bàsiques com l’alimentació.

Una beneficiària del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa” amb la seva filla. © Fundació ”la Caixa”

Aquests nens, nenes i joves aprenen des de ben petits una cosa especialment dura: a renunciar. Renunciar a celebrar el seu aniversari convidant-hi els amics, a participar en activitats de lleure o a disposar d’un espai propi per estudiar a casa.

Sovint viuen aquestes renúncies amb vergonya perquè els dificulten participar en la vida dels companys i ampliar el seu cercle de relacions. I acaben aprenent a amagar la seva situació, amb les conseqüències que això pot tenir per al seu benestar emocional.

En quin moment de la infància resulta més decisiu intervenir?

Una de les etapes més crucials és la que va dels 0 als 3 anys. Durant aquest període es produeixen avenços decisius per al desenvolupament personal i cognitiu. L’estimulació i el suport emocional són essencials per afavorir l’aprenentatge, especialment del llenguatge, i evitar que les desigualtats s’acumulin i ja estiguin consolidades a l’inici de primària. Com a país, hem avançat en la gratuïtat de l’educació infantil de 3 a 6 anys, però en l’etapa de 0 a 3 encara queda molt camí per recórrer.

«Una de les etapes crucials és la que va dels 0 als 3 anys. Una altra és quan s’acaba l’ensenyament obligatori, ja que augmenta el risc d’abandonament escolar.»

I aquestes dificultats no desapareixen quan comencen l’escola. A molts d’aquests alumnes se’ls complica el desenvolupament d’una trajectòria d’èxit, de manera que van rebaixant les seves expectatives acadèmiques fins a convèncer-se que continuar madurant en els estudis no és per a ells. Quan s’acaba l’ensenyament obligatori, augmenta el risc d’abandonament. Així, es debilita una de les palanques més importants per trencar la transmissió intergeneracional de la pobresa: l’educació.

Dos beneficiaris del programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa” estudiant. © Fundació ”la Caixa”

Què està fallant en la protecció de la infància?

Tradicionalment, Espanya ha abordat la pobresa infantil des d’una perspectiva assistencial, basada en el repartiment de prestacions econòmiques o materials. Però, per si sol, aquest model de finestretes independents no ha aconseguit trencar el cercle de la pobresa.

A CaixaProinfància entenem que l’ajuda econòmica és un recurs, no l’objectiu final. La finalitat de la intervenció és aconseguir l’èxit social, educatiu i cultural dels nens i les nenes.

Per això dissenyem plans de treball personalitzats que aborden de manera integral les necessitats educatives, sanitàries, psicològiques i socials de cada família. I ho fem a través de xarxes d’entitats per comptar amb els millors especialistes en cada àmbit. A més, un altre motiu per treballar en xarxa és que una xarxa també sosté millor qui, metafòricament, cau.

«L’ajuda econòmica és un recurs, no pot ser l’objectiu. La finalitat de la intervenció és aconseguir l’èxit social, educatiu i cultural dels nens i les nenes.»

A punt de complir 20 anys, quin balanç fa dels resultats de CaixaProinfància?

L’any passat vam atendre uns 68.000 nens, nenes i joves de 44.000 famílies a través de 202 xarxes de tot el territori. I hem après que aquest nou enfocament multidimensional en xarxa, sostingut en el temps, pot generar resultats altament positius.

Ens en pot donar algun exemple?

Els infants que participen en els nostres espais 0-3 arriben a primer de primària amb una bretxa educativa molt menor que aquells que no hem pogut atendre, que poden acumular un retard d’un curs o fins i tot d’un curs i mig. És una mostra de com la intervenció primerenca pot afavorir la igualtat d’oportunitats.

Infants en una de les activitats d’estiu organitzades pel programa CaixaProinfància de la Fundació ”la Caixa”. © Fundació ”la Caixa”

També hem aconseguit avenços importants en la graduació en acabar l’ESO. A l’inici del programa partíem de taxes del 50-55 % i, entre els joves de llars amb rendes més baixes que participen en el programa, hem aconseguit assolir percentatges similars a la mitjana espanyola, situada al voltant del 82-84 %. Els ensenyem a no renunciar.

També comptem amb Impulso Joven, un nou servei adreçat a nois i noies de 14 a 20 anys en risc d’abandonar o que han abandonat els estudis postobligatoris. Tot i que només fa dos anys que està en marxa, comencem a observar resultats encoratjadors entre joves que reprenen la seva formació.

Tots aquests avenços ens fan pensar que comptem amb un model d’intervenció que es podria implementar a tot l’Estat.

Quins reptes té al davant la nostra societat per afrontar la pobresa infantil en els pròxims anys?

El gran repte és aconseguir que la pobresa deixi de condicionar, des dels primers anys de vida, les oportunitats de futur de tants nens i nenes. Perquè la pobresa infantil no és només una qüestió de manca de recursos; és també una acumulació d’oportunitats perdudes. No pot ser que un infant, quan comença l’escolarització obligatòria i en funció del seu entorn social de naixement, ja pugui portar acumulat un desavantatge equivalent a un curs i mig d’aprenentatges.

Per això hem d’intervenir socioeducativament com més aviat millor, acompanyar les famílies i garantir que l’escola, els serveis educatius i socials i el conjunt de les entitats del territori treballin junts, en xarxa. No podem resignar-nos a compensar les desigualtats quan ja estan consolidades. Ens hi hem d’anticipar des del moment zero.

I, sobretot, hem d’evitar que un infant acabi creient que el seu futur està limitat pel lloc on ha nascut. Aquest és, en el fons, el veritable sentit de la igualtat d’oportunitats.

És qüestió d’augmentar la inversió, doncs?

Sí, però no n’hi ha prou només d’augmentar els recursos. També cal organitzar millor les prestacions, avaluar-ne els resultats i apostar per un model integral que situï l’educació al centre, com una de les millors vies per trencar la transmissió intergeneracional de la pobresa. Necessitem un canvi estructural.

I, sobretot, hem d’aconseguir que la lluita contra la pobresa infantil deixi de dependre dels cicles electorals. S’ha de convertir en un projecte de país, en un projecte d’estat, compartit més enllà de qualsevol majoria política.

Jordi González

Compartir
Publicado por
Jordi González

Entradas recientes

L’Hospital Universitari Sagrat Cor obre un espai de suport integral per a pacients oncològics

L’Hospital Universitari Sagrat Cor ha posat en marxa la 'Sala de las Ilusiones', un nou…

9 hores hace

Els analistes consideren assumible l’impacte financer de la possible compra de Vero per Telefónica

Els analistes valoren positivament la possible compra de Vero per Telefónica i en destaquen el…

9 hores hace

Condemnat a 11 mesos de presó l’autor dels gestos racistes contra Mbappé a Oviedo

Els gestos i sons racistes dirigits a Kylian Mbappé des de la graderia del Carlos…

9 hores hace

Un llibre de Valentina Klein explora la identitat masculina i les relacions de parella

“Com seduir una milionària i no fracassar en l’intent” surt en castellà després de la…

10 hores hace

La CBEH reunirà recerques sobre accés a l’habitatge i polítiques públiques

El mercat del lloguer, la concentració de la propietat i la relació entre precarietat residencial…

10 hores hace

Leònids 2026 a Solsona: quan i com veure la pluja d’estels

Els Leònids de 2026 ofereixen una oportunitat per gaudir del cel de novembre des de…

11 hores hace

Esta web usa cookies.