Els problemes de salut es dupliquen entre les persones més pobres a Catalunya: la meitat tenen malalties cròniques

ACN Barcelona / Santpedor – La meitat de les persones situades en el tram de renda més pobre (el 40% amb menys recursos) té problemes de salut o malalties cròniques. En canvi, entre la resta de trams de renda, el percentatge baixa fins a una quarta part, segons recull l’Informe Social 2025 de la Generalitat. Són dades analitzades per l’ACN amb motiu del Dia mundial de la salut, el 7 d’abril. L’Informe Social també mostra que factors com la renda poden fer variar l’esperança de vida arreu del territori: les diferències entre municipis se situen en els 2,4 anys, mentre que a Barcelona, superen els 11 anys entre barris. Expertes entrevistades posen el focus en el pes de les condicions de vida -com el sistema educatiu, l’alimentació, la feina, l’habitatge – en la salut.
Les dades de l’Informe Social, que el Govern va publicar el febrer, mostren que el nivell de renda i el codi postal influeixen en la salut de les persones. Segons l’estudi, la relació entre nivell de vida i estat de salut es reflecteix en molts indicadors, amb diferències de més de 10 punts en la prevalença de limitacions de mobilitat, diabetis o obesitat entre els grups més afavorits i els que menys. 

L’informe apunta que aquestes desigualtats estan “estretament vinculades als hàbits i comportaments de salut, condicionats per factors socioeconòmics com l’accés a aliments saludables, el temps disponible o les condicions laborals”.

Aïda Solé-Auró, professora agregada de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i membre del Grup de Recerca en Sociodemografia (DemoSoc), assenyala que les persones amb més ingressos “estan més protegides” gràcies a factors com el nivell educatiu, mentre que les que tenen menys recursos “tendeixen a partir més malalties cròniques i discapacitats funcionals”. “Aquesta bretxa s’explicaria per diferents factors i el nivell educatiu ens condiciona els estils de vida, la prevenció i l’ús dels recursos sociosanitaris”, exposa.

Berta Rodoreda, infermera del CAP Santpedor i investigadora de l’Institut Català de la Salut (ICS) que ha liderat una guia per incloure els determinants socials en la història clínica dels pacients, alerta, per exemple, que les persones amb menys recursos sovint no accedeixen als programes de prevenció i detecció precoç. Precisament, el coordinador de la Unitat de Cribratge de l’Hospital Clínic, Jaume Grau, va avisar fa uns dies que la participació en el programa de detecció del càncer colorectal va molt lligada al nivell socioeconòmic.

La metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública Cinta Daufí demana “abandonar la idea que la salut és una qüestió individual” i avisa que les desigualtats ja comencen fins i tot abans de néixer, amb el seguiment i les maneres en què es pot viure l’embaràs. “La salut depèn enormement de les condicions de vida”, diu aquesta doctora, coordinadora del grup de treball d’Iniquitats de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

Daufí adverteix que, segons les condicions de vida de les persones, la capacitat de triar és “molt limitada”. “Sovint es pensa: ’Jo decideixo menjar saludable’, ‘jo decideixo no estressar-me’, però molta gent això no ho pot decidir”, afirma.

Per a aquesta metgessa, l’obesitat infantil n’és un exemple clar. Segons dades del Programa de prevenció i abordatge de l’obesitat infantil (POICAT), la prevalença de l’obesitat es duplica en infants de grups socials menys afavorits (16,8%) respecte als dels grups més benestants (7,9%). “El problema de l’obesitat infantil és un problema de pobresa infantil”, alerta.

L’esperança de vida

L’esperança de vida a Catalunya -i a l’Estat- és una de les més altes del món i se situa en 84,2 anys, però hi ha diferències entre dones (86,7 anys) i homes (81,5), entre municipis i, sobretot, entre barris, com en el cas de Barcelona. L’informe de la Generalitat indica que, per cada 5.000 euros addicionals a la renda disponible del barri, es guanyen de mitjana 10 mesos de vida.

Solé-Auró indica que el codi postal és un “predictor molt potent de l’esperança de vida”, però subratlla que, a més de quantificar els anys de vida, és molt rellevant “saber com es viuran”, el que s’anomena l’esperança de vida en bona o en mala salut. Els avenços sanitaris i socials poden ajudar, preveu, a millorar la qualitat de vida d’aquests anys.

També apunta que les desigualtats socials s’eixamplen amb l’edat: “Les persones amb unes millors condicions socials, laborals i de salut, cada vegada es distancien més en termes d’anys de vida dels que envelleixen acumulant desavantatges”. 

Per la seva banda, Daufí va més enllà a l’hora de destacar la importància del lloc on es viu i recorda que les persones sense llar viuen uns 25 anys menys que la resta de la població, d’acord amb estimacions d’Arrels Fundació.

Polítiques específiques per protegir qui menys ho està

Per als experts, les desigualtats socials en salut no quedaran neutralitzades només pel sistema sanitari universal i l’escola pública. Solé-Auró remarca que calen polítiques “més específiques” per a grups més desafavorits: “El seu paper [el del sistema de salut públic i l’escola] és important, però ha d’anar acompanyat d’un disseny de polítiques públiques que afavoreixi aquelles persones més desprotegides”.

Rodoreda demana tenir en compte els determinants socials “no només en l’àmbit sanitari, sinó també polític”. Daufí recalca també que cal treballar des d’una perspectiva d’equitat i adverteix que si totes les mesures sempre són homogènies, igual per a tothom, s’accentuen aquestes desigualtats. 

Una guia per conèixer la part de l’’iceberg’ que no es veu

Rodoreda ha liderat una guia per incloure els determinants socials en la història clínica dels pacients, que s’estructura en grans temàtiques, com poden ser la feina, l’habitatge o l’entorn social. “Un registre com aquest facilita l’atenció i educar en el tractament, ja que, si no, molts cops, només veiem la punta de l’iceberg. Això provoca un ús de proves i de fàrmacs que poden no resoldre les necessitats reals de les persones”, destaca aquesta investigadora de l’Institut Català de la Salut (ICS) de la Gerència Territorial de la Catalunya Central.

Aquesta infermera recorda un pacient amb una necrosi que li havia empitjorat tot i prendre’s antibiòtic i, quan li van demanar si se l’havia pres, ell va respondre que no se’l podia pagar. Per a ella, l’atenció hauria canviat molt si des del primer moment haguessin sabut que no se’l podria pagar.

La guia es va acabar de desenvolupar el 2023 i s’ha implementat al programa informàtic de l’ICS. Ara se n’està fent difusió perquè els professionals la coneguin i la vegin com una “eina favorable”.

Rodoreda creu que l’eina no ha de representar una sobrecàrrega per als professionals “perquè la base de l’atenció primària és la longitudinalitat”, amb referència a la relació del metge o infermera amb el pacient al llarg del temps i el vincle que es crea. A més, recalca que molts usuaris que han conegut la guia hi han trobat una humanització de l’atenció sanitària en veure’s com “una persona amb una història al darrere”.